Una cançó llunyana

Una cançó llunyana,
L’ànima adormida que jau,
trèmula,
al remot paisatge dels records,
dels anys que acudeixen a la meva memòria,
de la suau remor que se’n va fent
una pluja trista de silencis
caient a les meves mans
com a pètals marcits,
com a paraulesde fàstig
enmig de la malenconia...
una cançó llunyana,
l’esperit d’un pardal engabiat,
la nit,
el silenci,
l’esperança d’un trist ressò,
l’angoixa,
la soledat que jau dintre meu,
un diluvi de mirades,
llàgrimes que cauen
des d’un núvol blau,
des d’un cel d’ombres,
des del silenci i el fàstig,
des de la darrera paraula,
la paraula trista,
la malenconia,
el paisatge sense lluna
d’aquests versos sense ombres...
una cançó llunyana,
trista,
trista cançó
de ma tristesa llunyana...

Maria dels Àngels

Obro les portes,
els cels,
el món que s’amaga
als brocals del no-res,
m’acomiado de la nit,
del fons fàstig de les paraules
que em fan mirar
l’horitzó amb ulls nous,
els ulls del silenci de la nit,
els ulls seràfics d’una cançó
que encara no neix,
d’un estol de plomes
que travessen la meva ànima
amb l’esguard
que em parla de tu,
que m’endú el ressò de la teva veu,
el somrís etern d’un estel,
la remor d’una onada tendra
obrint l’horitzó
amb la clau del teu cor,
el cor on jec avui
per a assolir pau,
assossec,
el moment de tornar al teu costat
amb un manyac i una flor,
amb la llunyania del teu silenci,
de la teva absència,
del teu rostre de dolça transparència,
del teu oblit d’eternitat,
de la teva veu alada com l’oratge,
com l’oratge que és el silenci
d’una nit sense lluna,
la nit trista
que em fa recordar-te
com ets als meus somnis,
els somnis d’un home trist,
de l’enamorat del teu nom,
de la tristesa que em fa pensar en tu,
que em fa navegar les ombres,
bogar els núvols
com el pelegrí que cerca a Déu
en cada roc,
en cada mot que se’n perd
darrera l’enyorança...
la meva ànima és la teva ànima,
la meva veu és la teva veu,
una serenata inacabada,
un prec llunyà,
el pardal moribund
que jau a les meves mans,
el món sencer que t’anomena,
que et crida,
que clama la teva presència,
els teus ulls melangiosos,
les teves mans,
els teus llavis que són els meus llavis,
la perfecció del teu rostre
aixecat fins a l’etern
com aquestes paraules
que s’omplen d’enyorança per tu,
del silenci que crida el teu nom a la nit,
la nit que és angoixa,
la nit que és soledat,
la nit que és el teu nom
repetit a les parets,
als prestatges plens de llibres,
de versos inacabats,
de frases que cerquen recrear-te,
de lents sospirs
que gemeguen pel teu nom
que la nit crida,
la nit eterna que et presagia,
que m’endú el ressò de la teva veu,
del teu esguard,
de l’absència que esdevé ressò
de una llunyana tarda,
d’un recòndit paisatge de llums
al bell mig de les ombres...
això, filla meva, ets tu,
un espill d’esperances
enmig de la meva desesperança,
la llum del demà
obrint-se pas dins el meu destí
de cigala moribunda,
d’home desfet,
de ombra somorta,
de poeta enamorat de la teva veu d’alosa...

Un silenci llunyà

Dins el silenci llunyà
dels teus ulls
està neixent un nou capvespre,
un paisatge blau,
una serenata que volta els mots,
una rutina de sons
que m’arriben des del darrer espetec
de la mar,
des de la llunyana absència
que avui tan sols és el record
de les teves ales daurades,
de les teves mans d’oblit,
dels teus ulls,
els ulls de la lluna,
els ulls que neixen dintre meu
per a morir dintre meu,
els ulls que són fars,
els ulls que omplen la meva ànima,
que poblen la meva memòria
amnb la llibertat que em dona el teu nom,
un mot blanc
com el silenci llunyà
on hi jeus adormida,
on hi somnies amb mi,
on hi recorres els carrers
que s’omplen de núvols,
de girassols,
d’ales caient com a llàgrimes
al ver jardí que avui
és l’absència dels teus passos,
l’esguard perdut que navego
empaitant el teu record,
com el viatge tan sols fos la remor,
les onades,
un paisatge,
un cor travessat,
l’agonia dels lliris
que diuen el teu nom
com el darrer mot
que se’n diu abans de morir...
i els teus ulls segueixen essent
la lluna que jau a les meves mans,
la lluna que té els teus ulls,
el teu rostre absent,
les llàgrimes de la nit
que em deixa abatut,
llunyà,
tristament llunyà,
a la vora dels teus somnis,
el miracle amb el que somnio,
el miracle que em fa viure,
que em fa pensar en tu...

Als meus amics d’abans

Als meus amics d’abans,
els bons,
els fidels,
els herois dels meus somnis,
els taumaturgs de la memòria,
el silenci que m’arrossega
pels corriols de l’enyorança…
als meus amics d’abans,
els de debò,
els genets que volen en núvols
de cotó i mel…
als meus amics d’abans,
als seus somnis,
al camí que ells obren per a mi,
a la llunyania dels seus rostres,
de les seves mans enlairades,
dels seus rostres amics,
els mateixos de sempre,
els no m’han deixat mai,
els que són com a terbolins,
com a jardins enmig del cor,
com aus giravoltant la meva memòria
amb esperances reverdides,
amb nous i eterns presagis
de l’ahir…
als meus amics d’abans…

5 de desembre de 2009

Cerco oblidar cada mot
que em faci recordar
l’ahir maleit
dels meus anys...
una ombra de por
m’empaita,
m’ulla,
em sotja
darrera cada record
que torno a mirar
als ulls...
miro endavant,
no hi ha ningú,
cap mà amiga,
un silenci agrest
com la nit que em volta,
com l’absència de les meves filles,
com el tresor que s’amaga
de mi,
com la glaçada nit
que m’omple d’ombres,
de por,
de neguit...

Un gran silenci

Hi ha un gran silenci
que vol sortir
a poblar el món,
la cançó més trista,
l’auguri d’un malson
que s’arrossega a la nit
tot cercant les teves mans,
darrera aquest gran silenci
hi ha el misteri dels mots
que em volen arrebassar els ulls,
la glòria que m’espera
a l’altre cantó del teu esguard...

Tristesa

Ànima trista,
abatuda,
enderrocada...
plor etern,
paisatge d’hores,
de segles,
de pesars...
fons tedi,
la lluna,
les teves mans,
el vers que neix
lànguid
per a morir en silenci...